Un record.

Només escric per recordar una mica la Nil·la. Ja fa mesos que es va morir, però la seva imatge encara m'és present en alguns somnis i de tant en tant quan revisc alguna situació concreta. La que vull explicar és la següent. Com tot gos malcriat (amb això vull dir que se li consentia tot) sempre que veia menjar en volia, no en tenia prou amb el seu pinso. I per suposat, sempre que demanava un tros de pa, de pastanaga (que li encantava), de pernil dolç, de carn, del que sigui, n'hi donàvem una mica. Als que us hagi passat el mateix ho entrendreu de seguida. Aquest fet de donar-li menjar quan vol el gos i no quan tu vols, té unes conseqüències negatives, com és lògic, aquestes són que es posen hiperpesats mentre dines o sopes reclamant un trosset del teu plat. La part bona és que si et queia res de la taula, no feia falta escombra, abans que t'acotxessis ja s'ho havia menjat. És això el que recordo més sovint. Quan vaig a casa mons pares i em cau alguna cosa a terra, encara espero que vingui la Nil·la corrents a menjar-s'ho. És una tonteria, però és un moment molt trist.
Ja buscaré una foto que ho reflexi.