Un record.

Només escric per recordar una mica la Nil·la. Ja fa mesos que es va morir, però la seva imatge encara m'és present en alguns somnis i de tant en tant quan revisc alguna situació concreta. La que vull explicar és la següent. Com tot gos malcriat (amb això vull dir que se li consentia tot) sempre que veia menjar en volia, no en tenia prou amb el seu pinso. I per suposat, sempre que demanava un tros de pa, de pastanaga (que li encantava), de pernil dolç, de carn, del que sigui, n'hi donàvem una mica. Als que us hagi passat el mateix ho entrendreu de seguida. Aquest fet de donar-li menjar quan vol el gos i no quan tu vols, té unes conseqüències negatives, com és lògic, aquestes són que es posen hiperpesats mentre dines o sopes reclamant un trosset del teu plat. La part bona és que si et queia res de la taula, no feia falta escombra, abans que t'acotxessis ja s'ho havia menjat. És això el que recordo més sovint. Quan vaig a casa mons pares i em cau alguna cosa a terra, encara espero que vingui la Nil·la corrents a menjar-s'ho. És una tonteria, però és un moment molt trist.
Ja buscaré una foto que ho reflexi.

Com suposo que passa a tothom que té un gos, a vegades els amos ens tornem més gossos que ells mateixos i acavem per terra jugant com si fóssim un animal de quatre potes. Deu ser que de la mateixa manera que a vegades pensem que es comporten com a persones, que sembla que ens vulguin parlar, nosaltres fem el mateix ens comportem tal i com ho fan ells, per a que no es sentin ni ens sentim extranys.
El fet de que els nostres gossos parlen, si ho comentes amb algú se n'enriu. La nil·la ho feia, de parlar, no de riure. Us n'explicaré un exemple. A causa d'un seguit d'operacions als ulls que ara no venen al cas i que ja un altre dia explicaré, la Nil·la necessitava que almenys tres cops al dia se li posés una pomada que li mantenia els ulls humits. El cas és que a vegades, si te n'oblidaves, et venia i se t'asseia al costat esperant que li féssis cas per a que l'acompanyessis a la cuina on teniem la pomada i n'hi posessis. Molts podreu pensar que com que notava la necessitat de la pomada i sabia que anant a la cuina en tindria, feia tot aquest paripé. Però els que heu tingut alguna vegada un gos sabreu que la mirada que fan, o la forma de bordar, canvia molt en segons quins casos i notes aquest intent de llenguatge sonor, aquesta comunicació "verbal" que només tu pots entendre.
En el fons de tot, el que vull dir, és que jo era com un gos i jugava a barallar-me i a tirar-me per terra amb ella com podeu veure a la foto.

Vacances d'estiu

Els dos primers estius va passar les vacances al Cap Salou. El cosí Xavi i la Tia Elisenda van ocupar-se d'ella. Va prendre el sol i es va banyar a la piscina. El primer any tot va anar com una seda; però, l'any següent, va haver de compartir mimitus amb el cosinet Blacky i hi va tenir els primers i únics enfrontaments. Els greuges devien ser forts ja que, a partir d'aquí, es van ignorar de manera bilateral i eterna.

El 25 de gener de l'any 1993 va néixer a Nulles (Alt Camp) la petita Nil·la, preciosa Cocker Spaniel - com es pot veure- que no va saber mai que era una gossa.

Per Sant Josep del mateix any va entrar a la nostra família i, durant 14 anys i 4 mesos, n'ha fet de tots colors.

El passat dimarts, 22 de maig, va morir i estem tots desconsolats.

Aquest blog va per ella!!!!