Com suposo que passa a tothom que té un gos, a vegades els amos ens tornem més gossos que ells mateixos i acavem per terra jugant com si fóssim un animal de quatre potes. Deu ser que de la mateixa manera que a vegades pensem que es comporten com a persones, que sembla que ens vulguin parlar, nosaltres fem el mateix ens comportem tal i com ho fan ells, per a que no es sentin ni ens sentim extranys.
El fet de que els nostres gossos parlen, si ho comentes amb algú se n'enriu. La nil·la ho feia, de parlar, no de riure. Us n'explicaré un exemple. A causa d'un seguit d'operacions als ulls que ara no venen al cas i que ja un altre dia explicaré, la Nil·la necessitava que almenys tres cops al dia se li posés una pomada que li mantenia els ulls humits. El cas és que a vegades, si te n'oblidaves, et venia i se t'asseia al costat esperant que li féssis cas per a que l'acompanyessis a la cuina on teniem la pomada i n'hi posessis. Molts podreu pensar que com que notava la necessitat de la pomada i sabia que anant a la cuina en tindria, feia tot aquest paripé. Però els que heu tingut alguna vegada un gos sabreu que la mirada que fan, o la forma de bordar, canvia molt en segons quins casos i notes aquest intent de llenguatge sonor, aquesta comunicació "verbal" que només tu pots entendre.
En el fons de tot, el que vull dir, és que jo era com un gos i jugava a barallar-me i a tirar-me per terra amb ella com podeu veure a la foto.
